La bicicleta d’en Ferran
Eren les vuit del matí, com sempre, el Ferran havia d’anar
a l’institut i després a treballar. Però aquell dia era diferent. Aquell dia era
el seu aniversari.
Els seus avis van regalar-li la bicicleta que volia, n’estava
molt agraït, ja que sabia que havien fet un gran esforç per comprar-la.
Les classes, avorrides, com de costum, acabaven a les
14,30h i va anar a dinar amb els seus amics abans d’entrar a treballar al
magatzem, on agafava i deixava les caixes i netejava els prestatges.
Va tenir una sensació estranya, però va continuar amb la
feina.
Al sortir, va agafar la bici i va dirigir-se cap a casa.
En arribar i veure que els avis no hi eren va sobtar-se, després ho va deixar córrer.
Uns minuts més tard, al seu mòbil va sonar la banda sonora d’Els pirates del Carib i tot el seu món va fer un gir de 180º. Els
seus avis havien mort en un accident de trànsit per culpa d’un ciclista
descuidat i, potser, ebri.
El Ferran va sentir molta ràbia, alhora que tristesa. Va
agafar la bicicleta nova i va dirigir-se a la platja, allí, dalt dels penya-segats,
va desfer-se’n d’ella.
Alba Garcia Robles
Sortiu pacíficament
R: El dentista s’ho va mirar amb indiferència i va exercir el seu control
mental que induïa al pacifisme. En realitat era un déu de la pau que s’havia
aficionat a treure dents, per què son fill li va explicar la història d’un
ratolí que regalava diners per dents. Li va semblar una gran idea, i va
crear-se una consulta per a gent estrafolària.
P: La intenció d’aquest dentista era guanyar tants diners que superaria
Bill Gates, volia ser reconegut mundialment per la seva extravagant idea i ser
recordat pel públic quan morís.
S: La gent de la consulta va començar a parlar de coses estranyes, i de
cop, va començar a aparèixer una persona encaputxada. No deia res, s’assomava a
la finestra escoltant a les persones a les consultes. I un dia el protagonista
va trobar una nota “ho sabem”.
A: Aquest dentista, tot i essent un gran déu amb molt de poder, va sentir
un calfred per l’esquena i va mirar per tot arreu, per si veia algú, sense
èxit. Va desistir i va trucar a la policia. Immediatament, va penjar, ningú
podia descobrir el seu secret.
El loco bajo el paraguas
Creo
que la gente me mira de manera extraña, estando aquí parado bajo la lluvia.
Quizá si bajo un poco el paraguas y cierro los ojos puedo darles algo de miedo.
Nah.
Seguramente pensarán que estoy deprimido o algo, y que estoy meditando
seriamente la posibilidad de lanzarles el agua que mi paraguas está acumulando.
Bua,
a veces es tan fácil olvidar que cada gota de agua tiene millones de veces tu
edad, y simplemente al abrir tu boca has cambiado su esencia para siempre.
Debería
intentarlo. Me da igual lo que opine de mí el gato que me mira raro. Espera. Me
está retando a un concurso de miradas sin pestañear. Creo que los felinos
tienen ventaja o algo.
…
Sí,
de acuerdo, he perdido. Voy a asustarle para que no se quede con un buen
recuerdo de este desafío.
Ehh...
no puede ser. ¿Es posible que mi vista haya empeorado tanto como para no
distinguir un animal de una pintura en la pared?
Vale,
quizá no es mi vista. ¿Eso es un animal en la pared, no? Diría que ha movido la
cola.
De
acuerdo, Miguel, deberías dejar de hablar en voz alta que igual el gato te oye.
Ruben Mellaerts
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada