Afganistan, més enllà dels talibans

Afganistan, més enllà dels talibans per Mònica Bernabé

L’Institut Martí i Franquès hem tingut l’oportunitat de gaudir d’una conferència a la Caixa -Fòrum de Mònica Bernabé, periodista freelance, que ha viscut vuit anys a l’Afganistan i ens apropat de primeríssima mà la realitat durant aquest temps, en aquest país en constant conflicte bèl.lic des de 1979.

Bernabé és una de les periodistes que ha seguit de més a prop el país asiàtic. Hi va anar per primera vegada l’any 2001 i ha treballat de corresponsal de Catalunya Ràdio, entre d’altres emissores de ràdio, i també ha col·laborat de freelance del diari “El Mundo” des d'aquest país. També és presidenta de l'Associació pels Drets Humans a l'Afganistan (ASDHA).

Ens porta per un viatge per múltiples escenaris afganesos que van des de la difícil situació de les dones en un país terroritzat pels talibans fins a la feina de la Creu Roja o la impossible tasca d’una ONG que treballa pels drets de les dones, passant per la paradoxal situació d’abandonament en què el govern espanyol deixa els col·laboradors de l’exèrcit espanyol, una vegada que les tropes han abandonat el país.

Durant els anys que hi ha viscut sempre ha vestit de negre i en ocasions amb el burkaper passar desapercebuda entre la població afganesa. Va ser la protagonista del documental  “Vestida de negre”  emès al programa Sense Ficció de TV3. Aquest, és un retrat d’una societat complexa i ens descobreix el món de les dones en aquell país, la violència, el futbol com una font d’esperança i la religió.

Ens parla, entre provocació i preguntes a l’alumnat sobre les misèries que pateix un país en una situació de postguerra en què perduren els conflictes i sobre les misèries nostres. Observem a la perfecció quins són els costums, les condicions de vida dels afganesos i els problemes derivats de la guerra, les circumstàncies dels militars destacats a la zona... Per l’altra, la Mònica ens fa una descripció colpidora de la situació de la dona a l’Afganistan, però també de la dona al nostre país. Dibuixa com la dona és vexada, maltractada i oprimida només pel fet de ser-ho. Les imatges de la presó de dones que han comès delictes morals són esfereïdores. En el documental que ens mostra per parts també il.lustra de manera impecable com és la feina d’un corresponsal. Una lliçó de periodisme per com Bernabé ha sabut adaptar-se a l’entorn (malgrat la duresa) i treure partit dels impediments per fer encara millor la seva feina. Utilitzar el mocador per tapar-se la cara acaba convertint-ho en una estratègia en les entrevistes. Fa preguntes als alumnes: t’has sentit alguna vegada així? Vas sola a casa per la nit? Tens por? Fa preguntes compromeses també a l’Afganistan i és impressionant com especifica, puntualitza i aclareix sempre amb el traductor qualsevol guspira de dubte per avançar-se al conflicte: “¿Estàs disposat a traduir això?”, “¿Has entès bé quina era la pregunta?” La valentia professional de Bernabé es transmet a través de les seves preguntes però també de la seva intel.ligència emocional per preveure la jugada. Com a dona i estrangera juga en desavantatge però les limitacions l’han portat a excel.lir encara més en el seu repte professional.

 I, finalment, és un retrat sincer i honest de la Mònica Bernabé. Ella és el fil conductor que teixeix aquests quatre documentals en un de sol que acaba resultant tan commovedor i admirable. El nivell de compromís que estableix amb les persones que l’ajuden i el vincle que sent amb el patiment dels protagonistes de les seves històries demostren una generositat encomiable. La seva personalitat es va perfilant a mesura que avança el documental sense adquirir mai un protagonisme heroic. Vestida de negre té un ritme narratiu trepidant i és capaç d’anar oferint diverses situacions de manera correlativa sense que cap tema quedi penjat i amb una enorme coherència global. El documental acaba amb una frase de Bernabé: “El món és ple d’interessos i hi ha molta hipocresia”. I té raó.

Però mentre existeixin periodistes com ella, ...